Presència del sac de gemecs en la literatura. Lluís Bertran Nadal i Canudas

Lluís B. Nadal (1857-1913) fou un escriptor que va col·laborar en diverses publicacions com ara La Renaixensa o La Ilustració Catalana i que va participar activament en institucions com l'Orfeó Català i el consell directiu dels jocs florals. Pel que fa a la seva activitat literària, conreà la poesia, el gènere periodístic i, sobretot, la narrativa. Les seves novel·les s'insereixen en una línia literària que fa croada d'un cert neocatolicisme, dins d'un corrent de pensament tradicionalista que identifica art i moralitat, busca frenar la tendència marcada pel liberalisme burgès i ciutadà i lluita contra un ateisme creixent, tot barrejant-hi un concepte rousseaunià del bon pagès. S'exalça la virtut de la civilització cristiana i el model idíl·lic de la civilització pagesa en contraposició al model marcat per la societat de la Restauració. Les novel·les de Nadal estan molt decantades a fer el cant del pairalisme i el patriarcalisme. Questió de nom (1881), Margaridoya (1884), Lo beneyt y la porqueyrola (1886), Benet Roure (1887), Los milions del farinayre (1893) i La nonada (1904) són novel·les de tècnica rudimentària i arguments infeliços, tot i que aquests ja surten del clos amorós romàntic i gosen entrar, amb l'evident intenció d'invertir-ne el sentit, en temes propis del naturalisme. El moralisme ofega les possibilitats, però, d'un novel·lista que insinua una certa capacitat de prospecció psicològica i de representació emblemàtica, i no simplement discursiva, del joc d'oposicions ideològiques sobre les quals dissenya les seves obres.

El que el fa destacable respecte del sac de gemecs és la novel·la Lo beneyt y la porqueyrola: el protagonista és un sagristà de poble que, a més, es cornamusaire. Les referències a l'instrument al llarg de l'obra són constants.

L'argument de la novel·la ens parla de la relació entre dos personatges, en Biel i la Mercè. En Biel és el sagristà del poble de Dolsayga, que pel seu capteniment i caràcter passa per beneit a ulls dels veïns del poble. De gran bonhomia, caritatiu sense mirar-s’hi i sempre disposat a ajudar en qualsevol feina, tothom el pren per bonifaci i alguns se n’aprofiten. Fill d’una relació il·lícita d’un passavolant i una pubilla del poble, aquesta morí poc després del part i es cuidà d’ell el seu avi matern, cisteller, fins que a cinc anys de vida també traspassà. L’única possessió que li va quedar va ser un sac de gemecs, herència de l’avi, i des d’aleshores es va dedicar a viure de caritat i del que podia feinejar aquí i allà. Tothom del poble, però, el tenia en consideració com a sacaire i deien d’ell que havia salvat el contrapàs i la sardana al llogaret:

“[en boca d’un personatge] Tenia cinch anys quan l’avi se’n aná á fer cistells al altre món, dexant desamparat al pobre. Y d’aleshores ensá, avuy allá, demá aquí, dorm y menja hont s’escau y fa feyna de tota lley, á cambi del menjar y del llit que li donan. No té res seu, no més qu’un sach de gemechs que li dexá l’avi per tota herencia. Aquest sach de gemechs ha salvat aquí’l contrapás y les sardanes.

Lo del sacristá li dona algun quartet, que no té temps d’escalfarse á la butxaca. Sempre té pobres que li esperan, perque diu que de pobre tothom ho es més qu’ell. Podría treballar, dedicarse á un ofici ò altre y viure com un altre home; però ell sempre ab la metexa rescobla, que no es bo per res. Un beneyt, vaja, un beneyt del cabás.”

En Biel tenia relació de padrinatge amb la Mercè, una noieta de tot just quinze anys. Uns anys enrere hi havia hagut un aiguat monumental al poble i en Biel havia arriscat la seva vida al mig de la rierada per salvar la família que vivia al molí, negat. Només havia pogut trobar-hi la minyona, mig ofegada i morta de fred i després d’haver-la pogut revifar la va apadrinar i li va aconseguir una ocupació de porquerola a un mas del poble. Amb el temps, però, la Mercè, cansada de cuidar porcs, arriba a un punt que li demana a en Biel que li busqui algun lloc i ocupació al poble. Aquí comença la trama principal de la novel·la.

"–Tu, escolta.

–Digas.

–Estich cansada de fer de porqueyrola.

–Donchs ¿què vols fer?

–Tu dirás.

–¿Jo?

–Sí, tu qu’ets lo meu padrinet. Mira, sempre arrossegantse per les verdisses, díes de festa y díes feyners, sempre tota sola... axò cansa. Búscam una casa al poble.

–Però á la casa ¿què hi farás?

–Los ajudaré en lo que fassan y en les feynes de la casa. Mira, Bieló, ja veurás còm me podré cuydar més y faré més planta. Y’ls díes de festa’m voldrás á la sardana y’t sentiré quan tocas la noya verda. ¡Lleig! may m’ho dexas sentir! Y la sardana y’l contrapás ¿creus que no’ls apendré? Més aviat que’l Fra Anselm, ja t’ho abono.”

Tot i que en Biel no ho veu clar pel caràcter entremaliat de la minyona, pensa que el sastre i la seva muller la podrien acollir a casa seva com a cosidora. En aquesta situació s’anuncia al poble l’arribada del senyor de Puigvermell, gran propietari i perfecte cristià, molt donat a les bones obres. En Biel, de la mateixa corda, hi té una relació de confiança i té el costum, sempre que ve el senyor, d’anar a rebre’l al camí, envoltat de gent, amb el seu sac de gemecs:

“Cosa d’una hora y mitja més tart, se pará una tartana á regular distancia del poble. Venían en la tartana, tirada per bona mula, á més del tartaner, don Enrich de Puigvermell y un altre subgecte, un minyó jove, ab vestit mitx de senyor y cara de menestral. Era’l pintor, que havía de posar de festa les parets de la torre dels Puigvermell, conforme hem sentit dir al sastre.

De lluny vegeren los de la tartana un pilot de gent parada á la carretera, si fa ò no fa al indret del molí de Vorabaxa. De prompte’ls feu misteri. Treballar en algun pont ò rech ò altra obra de carril ò del Estat no semblava que ho fessen. Potser alguna desgracia, algun carro volcat... Quan foren més prop vegeren totes les cares girades avall, mirant còm venía la tartana y multitut de brassos que s’alsavan com per saludarlos. Després vegeren uns quants esguerrats entre’l pilot, y notaren pe’l vestit qu’eran tots pobrissalla.

Quan la tartana aná per pararse devant d’aquella gent, que talment tapava’l camí, umpliren lo congost los sons planyívols del sach dels gemechs, qu’en Biel inflava. Lo senyor de Puigvermell comprengué aleshores á què duya cap tot allò. Cada vegada que feya estada á Dosayga, li solía anar lo sacristá á pidolarli almoynes pe’ls pobrets del poble, qu’eran una colleta que s’ho valía. Y ara’l diantre del minyó venía ab tots ells á rebrel al so d’aquella música.

–Molt bé; Deu t’ho pague, Bieló.–

Don Enrich agrahía la finesa.

En Biel dexá de bufar y aná á saludar al senyor per darrera de la tartana. La processó de pobres anava seguintlo.

–Ha tingut bon camí? Deu lo guart ab la companyía.

–Sí, gracies á Deu. Y al poble, ¿què feu tots?

–Ja ho pot veure per la mostra, don Enrich. Pobrets com abans. Però’l venir vostè á tothom aconsola.

–Endavant, ja’ns veurèm. ¿Lo senyor Rector ab salut?

–Sí, però fora del poble: á predicar. Li sabrá greu, quan torne.

–Ja’l veurèm, si á Deu plau. Ara tirem avant. Ja anirèm poch á poch, perque pugau seguirnos.–

Y tal dit tal fet. La tartana casi be al pas y darrera aquella processó y aquella música. Lo pintor se’n reya.

–Coses del bon cor d’aqueix minyó,– deya en Puigvermell, á qui l’escena verdaderament afectava.

Y ell, en Biel, bufa que bufarás, al devant de tots, girantse tot sovint enrera, mentres sonavan la gralla y les flautes ab lo vent del bot, per ferlos anar depressa y molestar menys als de la tartana. Y tots apretavan lo pas, les dones ab la llur eterna xerramenca, y’ls hòmens, mancos uns, coxos altres, inválits tots, fora la canalla, ab la catxutxa llevada y’ls ulls clavats en la cara del senyor, que se’ls mirava ab simpatía y benevolensa. Y axís feu don Enrich l’entrada al poble, ab tot aquell seguici de respecte, ab aquells espinguets de la gralla, que sols en les festes anyals se sentían. La gent, tot lo poble en pes, era á les portes ò á les finestres. Tots saludavan al personatge ab la cara riallera. Una recepció com la d’un rey. Sols hi faltava’l repich de les campanes y l’espetech de l’artillería.”

El senyor de Puigvermell, posat en el cas per en Biel, acull sota la seva protecció la Mercè i aconsegueix tancar el tracte perquè vagi a viure amb el sastre. Amb ell, però, ha arribat de Barcelona el pintor, de cognom Matamils, per treballar a la torre del senyor, un autèntic plaga que no fa altra cosa que rondar la Mercè. En Biel no se’n sap avenir i amb el pas dels dies, preocupat per la seva fillola i mig rossegat de gelosia per un amor vers la minyona que no acaba de entendre que sent, comença a trobar-se malament del cor. El rector mateix li recorda que des que la va salvar de l’aiguat que té el cor delicat i que li ha quedat com a seqüela aquesta feblesa. Com més va més festeja el pintor malcarat la seva fillola i aquesta, juganera i mig infant encara, li segueix la veta. Passa la Setmana Santa i arriba la Pasqua Florida, moment en què cada any en Biel fa ballar sardanes al jovent del poble amb el seu sac de gemecs. La Mercè li diu que espera amb delit el moment d'anar-hi per ballar amb el pintor i en Biel s’ho agafa molt malament:

“Acabada la feyna del altar, acompanyá en Biel á la fillola á ca’l sastre, perque ja era hora de sopar. Pe’l camí se quexá novament de les tonteríes que feya ab en Matamils. La quexa era fonda y sentida, y la Mercè’n feu cas de bon principi. Quedá capbaxa y pensativa. Però l’altre volgué aprofitar la bona ocasió y ho extremá tant, que la bona impressió primera se’n aná al diable.

–Déxam riure, ximplet, déxam fer bulla ara que’m vaga. ¡Oh! ¿y què’t pensas? Ja m’ha compromès per ballar demá ab ell la sardana. ¡Que’ns divertirèm demá á la tarde!

–Axò será si jo vull.

–¿Y per què no has de voler?

–Perque, per aturar que tu balles sardanes ab ell, me guardaré jo prou de tocarles. Y á veure còm les ballarèu aleshores.

–¡Ah! tens rahó...

–Donchs, mira, goig sense alegría.–

Y casi casi hi gosava en Biel ab aquella idea de venjansa. Però la Mercè li sortí ab aquesta:

–¡Y cá! ¡Veyes si no las tocarás!

–¿Qui m’ho fará fer á la forsa?

–Tots los fadrins y minyones, que ja ho tenen á mitx coll.

–Donchs, per ningú ho faré jo, si boto.

–Qui bota no sopa.

–Ja ho sabs. Y no cal que hi penses. Y, si faig un paper ridícol, per tu’l faré y tu serás qui se’n portará la culpa.–

¡Y ab quina serietat ho digué axò en Biel! Y ella, la traydora, vinga’l somicó desseguida.

–¡Nó, padrinet! Faré’l que tu vulgas, però creume á mi, toca la noya verda. Semblaría que no ha arribat la Pasqua. Ho farás... ¿Oy que ho farás, padrinet? Corre, digas que sí.–"

Finalment arriba el dia assenyalat i els fets es precipiten:

“Pasqua florida. Lo cel, l’ayre, los raigs del sol, la verdor dels camps, los arbres en flor, los colors dels márgens... tot era propi de la diada. Fins assegurá l’hereu de Belluy, sortint de missa major, que aquella matinada, en la torrentera del Mas, havía comensat á refilar lo rossinyol.

La gent, alegre y xiroya, procurava toparse y’ls uns als altres se davan les bones festes; los hòmens de pontifical, afeytats á pel y á repel de cara y clatell, les dones estrenant totes alguna pessa de roba, les mosses estufades del cap y ab molts farvalans y moltes cintes. Passant per ca’l sastre’s miravan á la Mercè, que abans de les vuyt lluhía ja’ls drapets enviats pe’l senyor de Puigvermell. ¡Caramba, que bé li queyan! Se li miravan les noyes les puntes del sach y feyan comparanses. Vaja, no hi havía plangut res don Enrich. Aquelles no eren puntes de gitana com les que duyan elles. Eren comprades en bona botiga, ab los diners á la má, fent toquem y toquem y sense regateigs ni cansoneríes. ¡Mira la sastressa quina xaripa havía tingut! Y, com que no’s podía negar qu’era guapota, li esqueyan aquells flochs, y’ls desvergonyits dels fadrins, quan se la miravan, deyan que pe’l present no hi havía pas res millor á Dolsayga. Per aquell camí la rondarían aviat á la Mercè, y, per culpa d’ella, alguna ara abans ara’s doldría de desenganys. ¡Miseries del món! En día tan hermós com aquell havia de náxer á Dolsayga l’envejota. ¡Quína diada de Pasqua per les noyes festejadores!

En Biel cantá l’ofici, ab la veu una mica enrugallada. Lo Rector feu un sermonet á peu d’altar dant les bones festes á la justicia del poble y fent de passada qualque intimació á alguns escabellats qu’encara no s’havían acostat al confessionari á passar comptes. En Matamils també era á missa per passar lo temps y lluhir després á la sortida lo sobretot ab gires lluhentes y’l bolet que portava á Barcelona. ¡No se’n dava poca d’importancia ab aquells hábits davant dels fadrins del poble, vermells com un perdigot y pelats de la clatellina, menys ignocents que maliciosos! En la rifa d’ous que hi havía á la plassa feu lo rumbós, dexant-hi caure algunes pessetones, enviant á ca’l sastre les dotzenes que treya. En Silvestre l’hauría convidat á dinar, si no hagués estat pe’l padrinet de la Mercè que tampoch n’estava. Y’l sastre no podía en conciencia darli aqueix mal trago.

¡No’n tingué poca de requesta en Biel quan, sortint de la Rectoría, passá per la plassa! Desseguida’s vegé enrotllat pe’l jovent demanantli sardanes. No estava pas d’humor lo xicot, però no hi havía escapatoria. Ho havía promès y á sants y á minyons...

–¡Anda! comensa á buscar la xirimina.

–Y mira, Bieló, que no’t passam per menys de tres hores batalleres. Temps há que fas festa.

–No respires, que aquesta tarde’t faltaría’l vent.

–Axò sí, no’t quexarás de la beguda.

–Be, dexaume; tot se compondrá.

–¿A quín’hora?

–Ja sentirèu la gralla.

–Nó, nó, dirho, que un hom sápiga de quin mal ha de morir.

–Vaja, á tres hores.

–¡Caram, Bieló, ja’s coneix que dinas á la Rectoría! Deurán traure avuy resolis y aygardent de cirera.

–Potser vol fer mitxdiada.

–A dues hores será.

–A les tres he dit, y no reculo.

–Posemho á dos quarts.

–Be, no renyirèm. Dexaume anar, que m’esperan.–

Y’l dexaren anar. Era per veure á la Mercè, ab totes aquelles coses boniques. No més l’havía vista de lluny, desde’l chor, mentre cantava’l Gloria. Tot passant, sortían les noyes als portals, á escomètrel. ¡Sardanes! Totes, com ells, volían sardanes.

–A tres hores.

–¡Que tart, Bieló!

–Y encara gracies.

–¡Mira l’escarransit!

–Donchs buscarne un altre que bufe.

–Ja’t vals de l’ocasió.

–Més vos ne valeu vosaltres.

–A les dúes.

–A les tres.

–A dos quarts.

–No renyirèm. Adeusiau.–

Y’l dexavan, cantant y bellugantse.

A la Mercè la trobá massa guapa, massa temptadora. Les alabanses de la gent li feyan mal, y de segur que’l comportament d’ella se’n ressentiría. Ensalsada de tots, ¡á veure quí la tindría á peu ni á cavall! ¡Quína errada, Deu meu, aquella de tráurela del Rimont!

Y ella, ¡qu’estufada! No li feyan cap nosa aquells draps ni la trabavan. ¡Ca! com si hi estás feta de tota la vida. ¡Quina cara més bonica li feya fer lo mocador blau! Havía de confessarho’l padrinet, á pesar de la recansa.

Axò sí, arribar ell y moldre ella.

–Padrinet, ja estam entesos ab la Pona. Aquesta tarde aniré á les sardanes.

–Si vas ab la Pona, no hi há res que dir. Però res de ballarugues.

–Sí, vès... ¡Lleig!

–Si axís no hi vas de grat, quédat á casa.

–Nó; vull anarhi y ballar com les altres.

–Te’n guardarás prou.

–¿Per què, padrinet?

–Perque no t’escau ni’t convé pe’l cos ni per l’ánima.

–Y á les altres sí ¿oy?

–De les altres no me’n cuydo.

–Donchs no’t cuydes tampoch de mi, y axís podré fer lo que vulga.–

¡Mira la dolenta! En Biel se la mirá ab tal expressió de quexa, ab commoció tan fonda, que la Mercè no pogué aguantarla.

–¡Perdó! No volía pas dirho.–

Ab llagrimotes y tot. Lo padrinet la va absoldre.

–No ballaré, donchs, si no ho vols. Y no’t penses, que’m tempta. Com totes saltarán... ¡Lleig! Ja que no vols que jo ho fassa, tu haurías de fer lo bot, amagar lo sach y engegarlos á tots á dida.

–Per mi sí...

–Fesho.

–¿Ho vols? ¿Ho vols de veres?

–Sí, però la gent ¿què diría?

–¡La gent!... Si tu ho vols...

–Després... Pasqua sense musica... Nó, nó, toca; jo m’ho miraré, axís una mica de lluny, assentadeta al costat de la Pona.

–¿Quedam axís?

–Per forsa.

–¡Anda allá, escambellera!–

Y la dexá tot enfadat, mentres ella se’n reya. Y á dinar ab lo Rector. ¡Quín caldo aquell día! Hi havía parents del capellá, vinguts de fora. Hi hagué una mica de cerimonia al ápat. En Biel prengué poca part en la conversa, á pesar de que’l reverent l’instava. Perque ja sabía que’l minyó parlava sempre ab formalitat y no deya tonteries. Y feya goig també, ab vestit de vellut poch usat, la faxa que li havía dat don Enrich y la barretina morada. Però, ab tot y la cerimonia y’ls resolis y la crema, tant meteix á quarts de tres, allá en un prat de vora la riera, s’ohiren los primers gemechs de la gralla. Los que ja no hi eran hi acudiren desseguida com mosques á la mel. Y desseguida hi hagué feta la rodona.

L’ayre festívol, lo color de les barretines, aquell voleyar de mocadors y corbates, hi feyan més que la trassa del jovent. S’havía errat de mitx á mitx l’hereu de Belluy quan digué qu’aquell sach de gemechs del cistellayre havía salvat les sardanes. En Biel prou tocava á compás, perque tenía orella per conèxerho, però’ls altres no sabían seguirlo. Apenes n’hi havía dos ò tres que puntejassen. La sardana per la majoría era un pretext per saltar y fer lo boig y afadigar á les noyes. La llástima era, segons en Matamils, que aviat comparegué ab lo gran puro è hi prengué cartes, que no’s ballassen allí altres danses més á la moda. Però ningú les tocava, ni ningú les sabía. Per la festa major venían musichs, y ja era un’altra cosa. Més be ò més malament, se ballava quelcom de walz y polka... Mica més, mica menys, com la sardana, á l’esbojarrada.

S’hi ficá’l pintorot y aná á convidarhi á la Mercè, que seya allá en un recó, cusida á les faldilles de la sastressa. ¡Oydá, ella! Ni’n sabía ni volía. Però tot era mirar al padrinet que... que no hi era. Entretant la sardana anava voltant animosa y bullanguera. Era un esclat de rialles. Hi hagué intermedi y en Matamils torná ab la Mercè, insistint. Aleshores s’hi barrejá’l jovent, tot lo poble.

–¡Que balle! ¡que s’hi fique!–

Y en Biel distret, com si no hi tingués res que veure. La Pona no sabía què fer; aquelles aclamacions del poble la destarotavan.

La Mercè no gosava acostarse al padrinet y demanarli. Y entremitx d’aquests dubtes torná á sonar la noya verda ab una tonada de cansó antiga, un ayre popular entre animós y melancòlich. Se llansá’l jovent á la rodona ab l’ansia del nàufrech que s’ofega. Y torná á instar en Matamils, y torná’l clamor del poble y li passáren á la sastressa’ls escrúpols. Y, de la má del pintor, s’enroscá la Mercè en la gran cadena.

En Biel ho vegé... y no pará la música. Y, animada la fillola per aquell consentiment tácit, saltá y ballá ab més dalit que’ls altres, ab lo calor abrusant de l’estrena, lo mocador caygut á l’espatlla, los polsos bategant, les gotes de suhor en les galtes...

Y en Biel bufava, bufava... mirant ab ulls tristament indiferents aquell espectacle. Los tres ò quatre entesos notaren més tart que’l compás sufria intermitencias. Cregueren qu’era mandra del músich. Y l’excitaren.

–¡Ansia, Bieló! vent y fora!–

Y espignava la gralla com espurneja’l ferro ruent sobre l’enclusa. Les trompes roncaven més fort, com los trons quan la tempestat s’acosta. A cada moment crexía’l compás en lleugeresa. Voleyavan ab frenesí les barretines y’ls mocadors y les faldilles, los cors bategavan ab furia y queya á bell raig la suhor per les cares. Aquella sardana tenía alguna cosa de feréstech y diabòlich.

De prompte’s sentí un crit estrident de la música y’s destruhí l’armonía. Lo sach de gemechs havía caygut sobre l’herba del prat y tocava sol, ab aquell crit penetrant de la gralla, mal avingut ab lo sò funeral de les trompes... Darrera d’ell queya’l músich, de boca terrosa. La sardana’s desfé y tots s’apilaren al voltant del cos d’en Biel. ¡Jesús, Deu meu, quín cas! No’s movía, no respirava. Lo cor li havía fet trayció. Era mort. Les últimes alenades de sa vida s’anavan extingint en aquells gemechs del sach, qu’encara sonava allá á terra.

La Mercè, transportada, desesperada, se llansá com un llamp sobre’l cos inanimat. ¡Padrinet del cor! No era mort, nó; ella no ho volía creure. Y’l tenía abrassat y volía ferlo reviure ab sos últims petons de criatura barrejats ab les llágrimes primeres de la dona. Nó, nó; era mort. Y esclatá aleshores en plor infinit, amargantho tot, aquell amor immens pe’l padrinet, reclòs allá dins, desconegut, amagat per l’engany de la gelosía. S’hi acostá’l pintor per auxiliarla. Y alsantse ella com una fera, se’l tragué del davant ab una empenta d’odi. Era la dona, la dona que naxía, al cop brutal de la Mort implacable.

Y cantavan los aucells, y murmurava ab goig la riera, y’l sol coronava ab raigs d’or la cara somrihent del difunt, y s’obrían los cels de bat á bat per dar entrada á un nou ángel.

¡Pasqua florida!”

La novel·la es va editar vers el 1886 (no hi ha data en l’edició) a través de la impremta de La Ilustració Catalana i posteriorment, el 1893, com a periòdic quinzenal, La Ilustració Catalana va reeditar-la a tongades durant tot el primer semestre de l’any. En aquesta edició fragmentada la novel·la anava acompanyada d’unes il·lustracions fetes per Jaume Pahissa, sota el pseudònim de Thomàs Pijoliu. A quatre d’aquestes il·lustracions apareix el sagristà amb el sac de gemecs a la mà. En aquest cas Pahissa va optar per un model de cornamusa estil zampogna italiana, molt típic de les figuretes de pessebre del nostre país.

L’any següent (1887) Lluís B. Nadal explica en el relat autobiogràfic “No tenim corda”, en què recorda la matança del porc a Vic en l’època de la seva infantesa, com el sac de gemecs acompanyava per places i carrers els porcs que la Casa de la Caritat rifava setmanalment:

“[...] Aleshores rifava porchs cada setmana la Casa de Caritat y bon profit que’n treya. Com en açò de les rifes hi posá’l gobern la lley del embut, ja no servirá á ningú lo méu exemple d’heroycitat. La méva vanitat quedará aixís més satisfeta.

Los porchs que’s rifavan solían passejarse durant tota la setmana, fins á la tarde del dilluns en que’s feya’l sorteig pels carrers y plaças de la ciutat, al sò de la noya verda, com anomenavan al sach dels gemechs. Los bitllets se venían qu’era un gust, puix, després de tot, no volía quiscun més que quatre quartets, que tothom los tenía. [...]”

Uns anys més tard, Lluís B. Nadal, també interessat en la temàtica més estrictament folklòrica, torna a citar l’instrument en un article que publica l’abril de 1904 a la Revista Musical Catalana dedicat a parlar del ballet, el ball cerdà i l’esquerrana:

“[...] Ab quins instruments se ballavan? L’hipótesis feta en l’article anterior [dedicat a la dansa de Castellterçol i al ball del ciri de la mateixa localitat] de que l’instrument primitiu fou el sach de gemechs, m’apar molt fundada, y crech que’l sach de gemechs es el qui’ns ha conservat la música. [...]”

 

Fonts

-      CASSANY I CELS, Enric, i TAYADELLA I OLLER, Antònia. "Els orígens de la novel·la", dins Història de la literatura catalana. Volum 7. Ed. Ariel. Barcelona. 1986.

-      DIVERSOS AUTORS. Gran enciclopèdia catalana. Barcelona. 1968-actualitat. Entrada dedicada a Lluís Bertran Nadal i Canudas.

-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. Lo beneyt y la porqueyrola. La Ilustració Catalana. Barcelona. 1886?.

-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “No tenim corda”. La Ilustració Catalana, núm. 186. Barcelona. 15 d’abril de 1888.

-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “Lo beneyt y la porqueyrola”. La Ilustració Catalana, núm. 300-310. Barcelona. Gener-juny de 1893.

-      NADAL I CANUDAS, Lluís Bertran. “Ballet, Ball Cerdà y Esquerrana”, dins la secció “Balls populars catalans”. Revista Musical Catalana, núm. 4. Barcelona. Abril de 1904.

Entrada modificada el 15.2.2023